Àgora

Aquest diari també voldríem que fóra per a vosaltres, els qui estudieu Cultura Clàssica. I podem aprofitar-lo per millorar el treball que estem preparant per al final d’aquesta avaluació. Ja sabeu: es tracta d’adoptar el paper d’un personatge grec o romà i que ens conteu la vostra vida en primera persona. Per a qualsevol dubte que tingueu (si necessiteu algun recurs per al treball, per exemple) ens podeu escriure un comentari fent clic a l’enllaç “Comentar” que trobareu al final de cada nota. Esperem la vostra col·laboració.

Per començar us proposem un parell d’enllaços sobre la sèrie “Roma”. La informació bàsica la trobareu ací: és un article de Wikipedia des d’on podeu iniciar la navegació. Però sobretot ens ha agradat la pàgina que el canal Cuatro li va dedicar a la sèrie. D’ella us recomanem especialment dos apartats: els resums dels capítols, amb una bona selecció d’imatges; i els gràfics, molt útils per a saber més de la relació entre els personatges, com era la societat romana de l’època, i també fins on es va estendre l’imperi que els romans conquistaren.

A vore si la mirada de Cleopatra us inspira. Bona feina i fins aviat!

Reprenem les lectures de Mitologia. Ara és el torn d’Apol·lo, de qui ens fa un bon retrat el poeta grec Cal·límac:

De oro es el manto de Apolo, y la túnica que se abrocha; de oro es su lira, y el arco Lictio y la faretra; de oro son también sus sandalias. Apolo es todo él oro y riqueza: Pito es buena prueba de ello. Siempre es hermoso, siempre es joven. Ni el más mínimo bozo cubrió jamás las tiernas mejillas de Febo. Nadie tan rico en artes como Apolo. Le pertenecen tanto el arquero como el aedo, pues el arco y el canto están encomendados a Febo. Suyos son las profetisas y los adivinos. Febo es quien ha enseñado a los médicos el arte de retrasar la muerte.

Però si el déu ens pot curar, també envia la mort repentina amb les seues fletxes. En aquest text de la Ilíada un sacerdot troià, Crises, li demana venjança contra els grecs; i Apol·lo actua:

“Si alguna vez he techado tu amable templo o si alguna vez he quemado en tu honor pingües muslos de toros y de cabras, cúmpleme ahora este deseo: que paguen los dánaos mis lágrimas con tus dardos”. Así habló en su plegaria, y Febo Apolo le escuchó y descendió de las cumbres del Olimpo, airado en su corazón, con el arco en los hombros y la aljaba, tapada a ambos lados. Resonaron las flechas sobre los hombros del dios irritado, al ponerse en movimiento, e iba semejante a la noche. Luego se sentó lejos de las naves y arrojó con tino una saeta; y un terrible chasquido salió del argénteo arco. Primero apuntaba sobre las acémilas y los ágiles perros; mas luego disparaba contra ellos su dardo con asta de pino y acertaba; y sin pausa ardían densas las piras de cadáveres.

Febus és un altre nom amb què és conegut el déu. L’hem vist associat a l’or; i foren sobretot els poetes llatins els qui l’identificaren també amb Hèlios, el déu del sol. Així ens descriu Ovidi el seu palau resplendent:

S’aixecava el palau del Sol en altes columnes

tot resplendent amb l’or i el pirop que imita les flames;

era el seu sostre cobert amb blanques teules d’ivori

i els batents del portal amb claror de plata lluïen.

(…) Amb vestits de porpra s’hi troba

Febus, que seu en un tron tot clar de brillants i maragdes.

Són el Dia, i el Mes, i l’Any a dreta i esquerra

amb els segles i, a espais iguals disposades, les hores;

la Primavera recent, que cenyeix florides corones

hi és, i l’Estiu despullat, que porta feixos d’espigues,

la Tardor tota bruta d’haver trepitjat la verema

i l’Hivern congelat, de blanca testa eriçada.

I seguim llegint Ovidi per tal de recordar una de les més famoses aventures amoroses d’Apol·lo, que tan mala sort solia tindre en aquests casos:

El primer amor de Apolo fue Dafne, la hija del Peneo, y no fue producto del ciego azar, sino de la violenta cólera de Cupido: “Aunque tu arco atraviese todo lo demás, el mío te va a atravesar a ti”. Dijo y sacó de su aljaba portador de flechas dos dardos de diferente efecto; el uno hace huir al amor, el otro lo produce. El que lo produce es de oro, y resplandece su afilada punta; el que lo hace huir es romo y tiene la caña guarnecida de plomo. Éste fue el que clavó el dios en la ninfa del Peneo, mientras que con el otro hirió hasta la médula de Apolo después de atravesarle los huesos. En el acto queda el uno enamorado; huye la otra hasta del nombre del amor. Corren veloces el dios y la muchacha, él por la esperanza, ella por el temor. Sin embargo el perseguidor es más rápido, acosa la espalda de la fugitiva. Agotadas sus fuerzas, palideció; vencida por la fatiga de tan acelerada huida, mira las aguas del Peneo y dice: “Socórreme, padre; si los ríos tenéis un poder divino, destruye, cambiándola, esta figura por la que he gustado en demasía”. Apenas acabó su plegaria cuando un pesado entorpecimiento se apodera de sus miembros; sus suaves formas van siendo envueltas por una delgada corteza, sus cabellos crecen transformándose en hojas, en ramas sus brazos; sus pies un momento antes tan veloces quedan inmovilizados en raíces fijas; una arbórea copa posee el lugar de su cabeza; su esplendente belleza es lo único que de ella queda. Y el dios le habla así: “Está bien, puesto que ya no puedes ser mi esposa, al menos serás mi árbol”.

Les traduccions dels textos són de Luis Alberto de Cuenca i Máximo Brioso (Cal·límac); i de Jordi Parramón i Antonio Ruiz de Elvira (Metamorfosis d’Ovidi). Els textos en castellà els hem pres de l’antologia Los dioses del Olimpo, publicada per Alianza Editorial.

Quan escoltem o llegim un mite podem limitar-nos a gaudir de la narració, com un plaer innocent. Però alhora totes les cultures han fet servir els mites per a transmetre una visió del món compartida pels seus membres. Així que els mites ens parlen de com eren els qui van inventar-los: de les seues virtuts, i també dels seus defectes. De tot plegat podem aprendre.

Aprofitem que s’acosta el Dia de la Dona (dimecres 8 de març) per fer-vos reflexionar una miqueta al voltant de com retraten a les dones els mites clàssics. Del que passava a la vida quotidiana ja en sabeu el suficient per adonar-vos que la seua situació no era massa envejable. Doncs la Mitologia ens confirma sovint aquesta trista realitat.

Segurament haureu vist l’estupenda pel·lícula Te doy mis ojos de la directora Icíar Bollaín, que reflectix amb cruesa el maltractament a les dones dins la societat actual. La protagonista, Pilar, troba a les històries mítiques un refugi contra el seu patiment familiar. Les descobrix quan intenta aconseguir un treball com a guia de museu; i se sent fascinada. En una escena explica al seu fill el mite d’Orfeu i Eurídice com si fóra un conte infantil. En una altra descriu la sensualitat dels amors de Zeus i Dànae, segons els retrata el pintor Tiziano. En eixos moments sembla quasi feliç. Però els tristos destins d’Eurídice i Dànae, les dones protagonistes dels mites, ens fan pensar que tenen una altra funció dins la història.

La mateixa directora ens va aclarir el paper dels mites clàssics a la pel·lícula en una entrevista digital al diari El País:

Gisela, la professora que ens ha acompanyat aquestes últimes setmanes a classe, ens deixa un resum de les seues explicacions al voltant de l’educació a Grècia i Roma. És un tema molt interessant per si mateix, però a més a més recordeu que pot ser una bona idea dedicar-li un apartat del vostre treball d’avaluació. Si voleu fer-li alguna consulta o ampliar la informació, deixeu-nos un comentari.

Perquè llegiu algun text més sobre estudiants i professors, ací teniu la visió particular de Marcial, un escriptor llatí que sembla no tindre massa bona opinió dels mestres. A vore si descobriu què és el que més li molesta d’ells... Per cert, sabríeu identificar la frase en què es fa al·lusió als gladiadors?

És una activitat que haureu fet sovint, amb més o menys èxit; i que de segur continuareu practicant a mesura que avance el Batxillerat. Sense anar més lluny, els qui esteu preparant per a classe el treball de mitologia grega sabeu que cal comentar alguns textos literaris relacionats amb el vostre tema o personatge. No estaria malament, doncs, que férem una prova. Us proposem aquest poema:

Aeroport d’Atenes

L’aurora acaricia amb dits de rosa
fusellatges que semblen, enlairant-se,
fantasmes d’alumini de la Ilíada.
La veu de les ruïnes d’algun déu,
una veu com de restes de muralla,
s’escampa en grec per la megafonia.
Vora el pope barbut, suat, amb robes
d’un negre destenyit, com una icona,
homes amb rostre astut de mercader
parlen i gesticulen amb el mòbil.
Noies de ventres tersos, avorrides,
van fullejant revistes i fan cua
davant les màquines mig rovellades
de venda de begudes. Coca-cola:
aquest és l’elixir que pren Helena,
mostrant les cames nues i les ungles
vermelles dels seus peus, que desafien
qualsevol que es proposi enterrar el mite.

Joan Margarit, Càlcul d’estructures (2005)

Per on començar? El més urgent serà assegurar-nos que ho hem entés tot, almenys quant al lèxic. Per consultar els dubtes (potser “fusellatge”, “pope”, “icona”?) ací teniu alguns recursos bàsics:
El diccionari de la Real Academia Española.
La Wikipedia.
O el tan conegut Google.

Tampoc ens vindrà malament, encara que només siga per curiositat, informar-nos sobre l’autor.

Una vegada ens hem situat, arriba el moment de comentar: el què? De entrada, hem entés el poema? Mireu el que diu sobre això el mateix poeta:

A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén. Ara bé: què vol dir entendre? (…) les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo. Si ha passat això, és que “s’ha entés” el poema. Potser no sabrem a quin nivell, però sí que és el suficient perquè s’estigui en disposició de pensar-hi i de continuar llegint-lo, i per a això no cal cap do ni cap situació especial.

I ara anem a concretar i treure conclusions. Podem fixar-nos en:
- Les expressions més suggerents, fins i tot enigmàtiques, que sol utilitzar la poesia. Com explicaríeu, per exemple, fantasmes d’alumini de la Ilíada?
- Si hi ha algun motiu o idea que es repetisca al llarg del text.
- Què ens ha volgut transmetre l’autor? Pareu atenció al títol i al final del poema.

Tant si seguiu aquesta proposta com si en trieu una altra, fer un comentari ens permet gaudir d’un text en aportar la nostra experiència com a lectors. Que us siga profitosa.

http://www.estudiantes.elpais.es

Com és de llarg aquest camí! deia ahir el nostre Orfeu a l’escenari al Certamen Compitalia. Sí que és cert: ha sigut llarg i difícil des que començàrem allà pel novembre. Però hem tingut més sort que ell perquè ha acabat de la millor manera possible: amb tots feliços i emocionats per haver compartit aquesta experiència. Així que volem donar-vos les gràcies...

a Marvi, Judith i Jaume que donàreu el primer pas;

a Cristina i Laura, les dos nimfes més guapes (i xarradores) de tot l’Olimp;

a Xavi i Fernando, bons amics d’Orfeu i companys divertits als assajos;

a David, capaç de convertir-se de Narrador en Caront en tan sols uns minuts, i sempre amb eixa veu tronadora;

a Sasha, per haver-nos portat l’empenta digna d’una Fúria quan la necessitàvem; i a Isabel i Andrea, que tampoc es quedàreu arrere;

i a Bàrbara, que ens ha guiat a tots en aquesta primera aventura al teatre.

Besos a tots i tant de bo ens tornem a trobar dalt d’un escenari. Que siga ben prompte!